T'anomenes bateg

Veu: Jaume Ojea

Paolo Fresu: Trumpet – R. Cipelli: Piano – A. Zanchi: Double Bass – E. Fioravanti: Drums

(“Respiro” – song from the album The Blue Note Years)

Existeix una veu
que penetra a través de las grietas del no-tiempo.
Per a pronunciar el teu nom sobre el meu
flueix líquida i sonora entre els meus ossos
fa ploure lobèlies blaves en els meus ulls.

Per això sé que et dius salze
i que el teu nom romandrà per sempre nu
com ho estan tots els noms de la mar.

T'anomenes vi
i et dius també idioma, mapa, segle
i la teva vinya és vermella com la sang
i la teva llengua és un camí
més enllà del silenci ingovernable. 

Donarà igual la muntanya
d'on vingui el teu plor o el meu
perquè res ni ningú pot oblidar-te
perquè et dius pluja
―ets aigua entre les parpelles del meu ventre―
i entres dins el meu jo inhabitable
sense evitar el meu abric, el meu barret i la meva ombra.

Existeix una veu
que s'adhereix i revolta la meva calma
per a dir-me a cau d'orella que t'anomenes vers
perquè conjugues la sal del meu rebost
i tot fa gust d'oceà quan et pronuncio
i tot fa olor d'algues en els meus ulls.

Et dius llibre
i en llegir-te s'esborren totes les meves pàgines
i acudeix un fort vent a desordenar els meus índexs
la meva afonia i el meu setge.

Et dius cançó abissal
i la teva orografia serà sempre una pell
sobre un os en flor.

T'anomenes bateg.


Jaume Ojea © 2022 (Del poemari "Sement d'ambre")

 LIQUEN BLANC

Veu: Jaume Ojea :: Violoncel: Lars Danielsson (“Vildmark” – song from the album Cloudland )

Al escriure el poema
més breu del món:

"Liquen blanc
sobre el teu ventre"

vaig sentir que era el temps
una planta carnívora
que prenia com a aliment 
els ossos més furtius
i tendres de la meva memòria.

Ara sé que el temps
enfront d'un poema
és un animal sense esquelet.


Abril 2026 © Jaume Ojea

L'INTERVAL DECISIU 

Afavoreix sens dubte al silenci dels contraris
aquesta nuesa al·legòrica de les pedres
com aquell enigmàtic espai
entre els tres arbres tardorencs de Schiele.

Sovint el físic i el filosòfic
— la pell i l'aire —
conviuen allà, en l'escorça del granit
en la ranera del quars

com en l'angle d'un minuciós retaule
al qual no s'enfilessin les paraules
i arribés únicament, lleuger
l'interval decisiu dels seus fonemes.


Gener 2026 © Jaume Ojea

UN MUSEU A LES FOSQUES 

De petit solia tenir un somni que es repetia amb una certa freqüència. Em veia a l'interior d'un enorme museu a mitjanit, en solitud. Imbuït en el més absolut dels silencis, a la meitat d'un passadís, mirava entorn al meu cos de nen les parets i els salons replets d'art a través d'aquella foscor invencible (...) Quan vaig arribar fa ja uns anys per primera vegada a Cărtărescu, aquell somni d'infància va tornar de sobte. El llibre va ser Nostàlgia, aquesta estranya aventura literària, compendi de breus relats de Mircea. La ploma de l'escriptor romanès és portentosa. La minuciositat gairebé barroca amb la qual arriba a embolicar-te en les seves descripcions, el misteri insondable d'uns certs personatges, aquest territori tan poc freqüent entre l'oníric i el viscut, batega amb força entre les seves pàgines. 

Des de "El ruletista (impossible oblidar aquesta crudíssima història) fins a "L'arquitecte", relat amb el qual tanca l'epíleg, no trobarem espai per a la comoditat. Però a mi m'agrada la lectura incòmoda, la que mostra sense pudor els engranatges de l'ésser humà i es pren la gosadia de deixar-te sense alè durant alguna cosa més que un mer instant.

Abril 2024, © Jaume Ojea