ART i LLETRES D'HIDROGEN
Veu: Jaume Ojea
Piel primera
Tal vez el árbol
antes que árbol fuera verso
y en su patria de poema
dibujaban sus brazos al viento
la reordenación de las esquirlas.
Tal vez el árbol-verso
pronunció sus primeras palabras
siendo ya raíz de sílaba
y en aquella inesperada estrofa
supo del agua mi simiente.
Y entrando yo en aquel árbol
un fulgor encendió mi lenguaje
y una voz, piel primera
penetró en mi boca
en un viaje blanco de savia y carne.
Así lo recuerdo.
Jaume Ojea © 2026
Ritual
Veu: Jaume Ojea
Jo em rento tres vegades les mans en el riu abans d'escriure després frego els meus ulls amb fulles de romaní i lavanda preparo un licor de còdol i llavors de poma que bec en set glops lents assegut sobre la sorra. Jo soc el que invoca el favor del grèvol mentre cobreixo els meus genolls amb oli de clau abans de fer córrer la tinta sobre el papir. Soc el que embalsama el cos desabrigat de la tristesa el que acaricia les seves delicades espatlles i neteja amb branquetes de fonoll les seves dents abans de cal·ligrafiar una sola paraula. Abans de posar-me a escriure el que ara llegiu vaig encendre onze fogueres en la meitat del meu front perquè saltés sobre les seves flames blaves el cavall blanc de la pluja que no referma. Jo soc el que prepara el llit de l'orquídia el que esquinça el vel del jardí que mai serà superflu la crisálida en la qual germina el desafiament de l'estrella soc l'abisme i el seu sigil. No puc ser una altra cosa. Jaume Ojea © 2022 (Del poemari "Sement d'ambre")
pulsació (fem.) 1. Acció de prémer. 2. Cadascun dels cops rítmics perceptibles en el cos pels impulsos comunicats a la sang a través dels batecs del cor. 3. Precisió amb la qual prem les tecles un pianista. 4. Cada impuls en el moviment rítmic d'un fluid. –Diccionari Maria Moliner–
Pulsacions
Disposades les textures construïdes a base de pols de sílice sobre un lli estès d'un metre d'alçada, em detinc davant aquest blanc amarfilat. L'aire de l'estudi està cobert d'una miscel·lània d'encens, d'almesc, de trementina vessada sobre un tros de tela fosca, llibres oberts i tancats, grafit i pigments. Em venen a la ment infinitat d'imatges que no fan més que concloure que res es repeteix mai, perquè mai vaig estar igual davant un tros de lli. Mai les pulsacions van ser rèplica d'unes altres. Mai, davant el desig, passen pel nostre cos l'alè o la sang d'idèntica forma.
Detingut davant el llenç que esgarrapa la meva pell amb aquest buit desbordant, em faig preguntes que em porten en el seu corrent a llocs ben diferents. És llavors, en aquest període impredictible que antecedeix la creació, quan de tots els llocs visitats a la meva ment, va cobrant envergadura aquella imatge transcendent de l'abrigall de Chimiachas. A la meitat d'un buit, en el marge dret del barranc: la figura d'un cérvol de línies mestres, pintat sobre la pedra en un vermell de matisos idèntics al vi i la sang, fa sis mil anys. Un cérvol. Res més.
Ara, enfront de la tela, el cérvol pintat fa sis mil anys i jo estem tots sols. Les nostres pulsacions s'acompassen, compartim alguna cosa més que un simple refugi. Si el vent mogués un sol bri d'herba, des d'aquí podríem sentir-la. Si la tempesta es despullés a dues muntanyes d'aquí, podríem escoltar el seu batec creixent. Si un vers aparegués de sobte en aquell quadern, arribaria fins aquí l'arrap de tinta sobre el paper i podríem llegir-lo.
El cérvol llepa la meva mà. L'esglaiament de la pedra, el perfum de la sílice, l'almesc del silenci: em disposo a pintar.
Jaume Ojea © 2026
T'anomenes bateg
Veu: Jaume Ojea
Paolo Fresu: Trumpet – R. Cipelli: Piano – A. Zanchi: Double Bass – E. Fioravanti: Drums
(“Respiro” – song from the album The Blue Note Years)
Existeix una veu
que penetra a través de les esquerdes del no-temps.
Per a pronunciar el teu nom sobre el meu
flueix líquida i sonora entre els meus ossos
fa ploure lobèlies blaves en els meus ulls.
Per això sé que et dius salze
i que el teu nom romandrà per sempre nu
com ho estan tots els noms de la mar.
T'anomenes vi
i et dius també idioma, mapa, segle
i la teva vinya és vermella com la sang
i la teva llengua és un camí
més enllà del silenci ingovernable.
Donarà igual la muntanya
d'on vingui el teu plor o el meu
perquè res ni ningú pot oblidar-te
perquè et dius pluja
―ets aigua entre les parpelles del meu ventre―
i entres dins el meu jo inhabitable
sense evitar el meu abric, el meu barret i la meva ombra.
Existeix una veu
que s'adhereix i revolta la meva calma
per a dir-me a cau d'orella que t'anomenes vers
perquè conjugues la sal del meu rebost
i tot fa gust d'oceà quan et pronuncio
i tot fa olor d'algues en els meus ulls.
Et dius llibre
i en llegir-te s'esborren totes les meves pàgines
i acudeix un fort vent a desordenar els meus índexs
la meva afonia i el meu setge.
Et dius cançó abissal
i la teva orografia serà sempre una pell
sobre un os en flor.
T'anomenes bateg.
Jaume Ojea © 2022 (Del poemari "Sement d'ambre")
LIQUEN BLANC
Veu: Jaume Ojea :: Violoncel: Lars Danielsson (“Vildmark” – song from the album Cloudland )
Al escriure el poema
més breu del món:
"Liquen blanc
sobre el teu ventre"
vaig sentir que era el temps
una planta carnívora
que prenia com a aliment
els ossos més furtius
i tendres de la meva memòria.
Ara sé que el temps
enfront d'un poema
és un animal sense esquelet.
Abril 2026 © Jaume Ojea
Perquè una entrevista amb la Gaia no és una entrevista qualsevol... espero que gaudiu d'aquest podcast !
L'INTERVAL DECISIU
Afavoreix sens dubte al silenci dels contraris aquesta nuesa al·legòrica de les pedres com aquell enigmàtic espai entre els tres arbres tardorencs de Schiele. Sovint el físic i el filosòfic — la pell i l'aire — conviuen allà, en l'escorça del granit en la ranera del quars com en l'angle d'un minuciós retaule al qual no s'enfilessin les paraules i arribés únicament, lleuger l'interval decisiu dels seus fonemes. Gener 2026 © Jaume Ojea
Entrevista per l'Editorial "Quaderns del Laberint"
Article d'opinió
Article d'opinió
UN MUSEU A LES FOSQUES
De petit solia tenir un somni que es repetia amb una certa freqüència. Em veia a l'interior d'un enorme museu a mitjanit, en solitud. Imbuït en el més absolut dels silencis, a la meitat d'un passadís, mirava entorn al meu cos de nen les parets i els salons replets d'art a través d'aquella foscor invencible (...) Quan vaig arribar fa ja uns anys per primera vegada a Cărtărescu, aquell somni d'infància va tornar de sobte. El llibre va ser Nostàlgia, aquesta estranya aventura literària, compendi de breus relats de Mircea. La ploma de l'escriptor romanès és portentosa. La minuciositat gairebé barroca amb la qual arriba a embolicar-te en les seves descripcions, el misteri insondable d'uns certs personatges, aquest territori tan poc freqüent entre l'oníric i el viscut, batega amb força entre les seves pàgines.
Des de "El ruletista (impossible oblidar aquesta crudíssima història) fins a "L'arquitecte", relat amb el qual tanca l'epíleg, no trobarem espai per a la comoditat. Però a mi m'agrada la lectura incòmoda, la que mostra sense pudor els engranatges de l'ésser humà i es pren la gosadia de deixar-te sense alè durant alguna cosa més que un mer instant.
Abril 2024, © Jaume Ojea