ART i LLETRES D'HIDROGEN
Veu: Jaume Ojea
Piel primera
Tal vez el árbol
antes que árbol fuera verso
y en su patria de poema
dibujaban sus brazos al viento
la reordenación de las esquirlas.
Tal vez el árbol-verso
pronunció sus primeras palabras
siendo ya raíz de sílaba
y en aquella inesperada estrofa
supo del agua mi simiente.
Y entrando yo en aquel árbol
un fulgor encendió mi lenguaje
y una voz, piel primera
penetró en mi boca
en un viaje blanco de savia y carne.
Así lo recuerdo.
Jaume Ojea © 2026
pulsació (fem.) 1. Acció de prémer. 2. Cadascun dels cops rítmics perceptibles en el cos pels impulsos comunicats a la sang a través dels batecs del cor. 3. Precisió amb la qual prem les tecles un pianista. 4. Cada impuls en el moviment rítmic d'un fluid. –Diccionari Maria Moliner–
Pulsacions
Disposades les textures construïdes a base de pols de sílice sobre un lli estès d'un metre d'alçada, em detinc davant aquest blanc amarfilat. L'aire de l'estudi està cobert d'una miscel·lània d'encens, d'almesc, de trementina vessada sobre un tros de tela fosca, llibres oberts i tancats, grafit i pigments. Em venen a la ment infinitat d'imatges que no fan més que concloure que res es repeteix mai, perquè mai vaig estar igual davant un tros de lli. Mai les pulsacions van ser rèplica d'unes altres. Mai, davant el desig, passen pel nostre cos l'alè o la sang d'idèntica forma.
Detingut davant el llenç que esgarrapa la meva pell amb aquest buit desbordant, em faig preguntes que em porten en el seu corrent a llocs ben diferents. És llavors, en aquest període impredictible que antecedeix la creació, quan de tots els llocs visitats a la meva ment, va cobrant envergadura aquella imatge transcendent de l'abrigall de Chimiachas. A la meitat d'un buit, en el marge dret del barranc: la figura d'un cérvol de línies mestres, pintat sobre la pedra en un vermell de matisos idèntics al vi i la sang, fa sis mil anys. Un cérvol. Res més.
Ara, enfront de la tela, el cérvol pintat fa sis mil anys i jo estem tots sols. Les nostres pulsacions s'acompassen, compartim alguna cosa més que un simple refugi. Si el vent mogués un sol bri d'herba, des d'aquí podríem sentir-la. Si la tempesta es despullés a dues muntanyes d'aquí, podríem escoltar el seu batec creixent. Si un vers aparegués de sobte en aquell quadern, arribaria fins aquí l'arrap de tinta sobre el paper i podríem llegir-lo.
El cérvol llepa la meva mà. L'esglaiament de la pedra, el perfum de la sílice, l'almesc del silenci: em disposo a pintar.
Jaume Ojea © 2026
Article d'opinió
Galeria Artemisia, Barcelona
Galeria Tuset, Barcelona
